Aquell dia em vaig alçar a l’alba. Els rajos de sol començaven a aguaitar tímidament per la finestra, anunciant un dia estiuenc i solejat. No volia molestar la meua dona, que murmurava en somnis al meu costat, així que vaig baixar al jardí sense fer soroll i em vaig espavilar un poc.
Normalment, Adelaida i jo ens alcem al mateix temps, ja que ambdós som de son lleuger i si es desperta u, l’altre es desperta també. Com no tenia res a fer eixe dia, vaig cridar la meua germana, encara que després de sis tons vaig desistir i em vaig dirigir a la granja. Tot just entrar, una gallina que s’havia escapat del corral fugia a tota velocitat agitant les ales d’un porc que la perseguia. Vaig intentar atrapar el porc, però s’escorria, com si estiguera banyat en oli. Ho vaig intentar amb la gallina, però va succeir el mateix. Estranyat, vaig escoltar un alarit provinent de la meua llar. Vaig córrer a tota velocitat, el meu cervell ja m’havia mostrat la imatge dels meus dos fills i la meua dona sent atacat per un lladre. Vaig obrir de colp la porta dels xiquets, que es trobava deserta. Alarmat, vaig ser a la meua habitació. Allí estaven. La meua dona plorava en el sòl amb els muscles convulsionant, i el meu fill xicotet l’abraçava, també amb solcs traçats en les galtes. La meua filla major, ja una adolescent, feia compressions a un embalum del llit tapat amb un llençol. En els seus ulls només hi havia frustració, dolor i desolació, mentres s’escoltava el cruixit d’alguna costella rota. A l’acostar-me vaig comprendre tot. Per què la meua dona no em va escoltar quan em vaig alçar, per què la meua germana no va contestar al telèfon, per què no vaig poder atrapar els dos animals de la granja. Aquell embalum del llit era jo.
El funeral va ser massa trist. Es palpava la desolació i l’angoixa pertot arreu. Van vindre la meua família i els meus amics, encara que en total eren pocs. Mai em va agradar tindre massa amics, sempre vaig opinar que millor tindre pocs amics i de confiança que tindre molts i que em traïsquen. Del que més parlava amb els meus amics era de la mort. Rebien este tema amb incomoditat i mirades de gaidó, ho tenien com a tabú. Per a qui no accepta la mort, esta pareix una condemna i quelcom al que témer. Quan vaig tindre l’infart, vaig estar prop de la mort. Des de llavors ençà és per a mi una vella amiga que em va prometre una curta espera, un pompte retrobament. Sé que el que em doldrà serà veure les expressions tristes de les persones que em volien. No ho comprenen. Açò serà com dormir. Ja no hi haurà malalties. Una vegada ha complit la seua funció, el cor ha deixat de bategar, se n’ha anat, igual que el propietari de l’òrgan. Mai vaig ser creient, però s’ha de veure si ara aniré a la trobada d’àngels, arpes i pau.
He sigut feliç i he aprofitat la meua vida. I punt. Ara estrenaré una nova etapa, una aventura emocionant i desconeguda per explorar, així que si em disculpeu…
1r premiat en el 1r Concurs Obert de literatura en valencià Francesc Peris i Valls.
