La xiqueta dudava entre la rosa i la margarida. Les dos els agradarien a la mare i a la iaia. Amb la punta dels dits, va tocar suaument un pètal de la rosa, però la simplesa de la margarida l’atreia irresistiblement. Va mirar al voltant. No hi havia ningú. Mossegant-se el llavi inferior, va agafar les dos flors i les va amagar a la butxaca, amb cura per a no aplastar-les. La iaia sempre deia que les flors havien d’estar ben cuidades i protegides, ja que cadascuna és única. La iaia llegia molts llibres també.

Una vegada acabada la rutinària missió, la xiqueta va arrancar a córrer. Va creuar a tota velocitat molts carrerons del poble, esquerdats com un paisatge assedegat d’aigua. Com sempre, no hi havia ningú, a l’estiu tots els habitants del poble se n’anaven a la platja. 

Quan va arribar al seu destí, es va inclinar sobre si mateixa per recuperar l’alé. Mai no li havia agradat córrer. Li feia recordar coses roïnes. 

Uns minuts després, va posar l’esquena dreta i va comprovar que portava ben posat el vestit, sense cap arruga. I es va acostar a la làpida de sa mare i la iaia.

-Bon dia, mare, bon dia iaia -va fer una pausa-. Hui al matí, he vist una papallona molt bella que sobrevolava l’hort. Era tan bonica! Les seues ales eren de tots els colors, els rajos del sol les feien brillar -va tornar a quedar-se en silenci, inclinant un poc l’orella cap a la pedra, com si escoltara alguna cosa-. Si, iaia, hui també us he portat flors -se les va traure de la butxaca i les va deixar davant de l’epitafi gravat en la pedra-. Ja sé que no está molt bé fer aixó, però molta gent arreplega moltes flors al parc, i ningú mai diu res… -va tornar a escoltar, abaixant el cap com si estiguera rebent una renyina-. Ho sé, mare, però tu sempre deies que si es comet un pecat per necessitat, Déu t’ho perdona.

S’estava inclinant de nou quant van resonar tres campanades llunyanes. Es va alçar ràpidament, alarmada. 

-Iaia! Mare! Després vindré a parlar amb vosaltres, però si no em vaig ara, el pare s’enfadarà. 

Va donar un beset a la làpida i es va anar corrent. El gravat dels rostres de les dos dones pareixia més trist una vegada la xiqueta va desaparèixer. 

La humil casa estava a les afores del poble, allunyada de la resta d’edificis apinyats al centre de la població. La construcció, que únicament constava d’una habitació per dormir, menjar i cuinar, estava feta de llistons de fusta pegats amb claus, una pobre protecció front al fred hivernal i el calor sufocant de l’estiu.

Feia dos anys, son pare va haver de reconstruir-la. Un raig va caure en unes plantacions properes i el foc es va estendre fins arribar a la casa. La mare i la iaia no van sobreviure.

I la xiqueta, l’única dona de la llar, va haver d’ocupar la funció de sa mare i sa iaia abans de que passara açó. 

En arribar, la xiqueta es va alegrar quan va vore que son pare no havia arribat encara. Va posar una cassola al foc de la llar per a fer un bollit, on va posar unes creïlles, carlotes, api i pollastre. Mentre el líquid bollia, va aprofitar per llavar-se.

Va traure de baix del llit de son pare (ella dormia en unes mantes que amuntonava al sòl) una gran palangana, i la va plenar d’aigua accionant una mànega que duia aigua no potable. Per al menjar, es reservava l’aigua que carregava totes les setmanes desde el riu fins a la casa. 

Va llevar-se la roba fins quedar tota nua, i es va ficar dins del recipient. Va frotar el seu petit cos amb una vella tovallola i l’aigua freda va fer que se li posara la pell de gallina. La xiqueta va disfrutar durant uns segons de la sensació i després es va tornar a vestir amb la mateixa roba que duia abans. Son pare no tardaria en arribar. 

En efecte, no van assar ni deu minuts quan el seu pare va obrir la porta. L’olor pestilent de l’alcohol va inundar la casa, i va anar fent tombs fins a una cadira, on es va desplomar pesadament. Va girar el cap buscant la xiqueta amb la mirada, que s’havi quedat inmòbil, esperant. Quan va aconseguir enfocar-la, va esclafir la llengua. 

-Has fet ja el dinar?

La xiqueta va fer que si amb el cap i va assenyalar la cassola que contenia el bollit.

Ell va riure sense alegria. 

-Una altra vegada aquesta merda? -la xiqueta es va encollir-. Ací no es menja res decent! -va elevar el seu to fins parlar a veu de crit- Per això treballe jo tan durament? 

La xiqueta es va abstindre de replicar en què es gastava ell els poquets diners que guanyava, i va abaixar els ulls amb submissió. A eixes altures, no parlava amb ningú viu. Al poble, ningú volia parlar amb la filla de l’agressiu i bufat llenyador. 

-A què esperes? Para la taula! -son pare va fer un colp amb el puny a la taula. 

La xiqueta va traure dos bols de metall abonyegats i els va plenar del bollit que havia fet. Quan el va provar, el seu pare va declarar que era insípid, però va manar a sa filla que li posara més. 

Més tard, quan la filla netejava els bols en la mateixa palangana en la que s’havia llavat abans, el pare es va quedar mirant-la amb cara de sospita. 

-No hauràs anat al cementeri, no? -li havia prohibit que anara a la casa dels morts, però no era la primera vegada que li feia l’efecte que  sa filla ignorava la seua prohibició. 

La color va fugir del rostre de la xiqueta. Era conscient d’aquella prohibició, però no podia deixar de visitar sa mare i la iaia. Algunes persones pensarien que estava boja, però la veritat és que aquelles visites eren l’únic que la mantenien corda. 

Al veure que no contestava, son pare es va alçar. 

-Sara. 

La xiqueta no reaccionà quan va escoltar el seu no. No feia falta, no parlava amb ningú que no li diguera “filla” o “xiqueta”.

El que la va fer reaccionar va ser aquell to. El to que escoltava abans dels cops. 

Així, que va negar amb el cap. 

El pare, més tranquil, va somriure i va eixir de la casa sense dir res. La xiqueta va suposar que se n’aniria a treballar. 

Va deixar-ho tot preparat per a fer el sopar i va eixir de la casa. Quan va tancar la porta, va veure que una papallona, molt pareguda a la que havia vist aquell matí, volvava molt prop d’ella. Es va quedar queta fins que va vore que la papallona estava a l’alçada exacta i doncs, zas! la va atrapar fent un buit amb les mans per no fer-li mal. 

Va anar al cementeri i la va alliberar davant de les restes mortals de sa mare i sa iaia. 

-Crec que era aquesta la papallona la que vaig vore. No és bonica?

Es va quedar abstreta observant com la papallona volava dalt i dalt. Lliure. Va sospirar envejant-la

En aquell moment, va escoltar uns pasos. Es va girar i allà estava, son pare. 

En realitat, el dia que va caure el raig, la mare i la iaia no van morir per l’incendi. Unes hores abans, el pare discutia molt fortament amb la seua dona, quan la xiqueta estava fora, buscant flors per a la iaia, que volia fer una coroneta per a la seua néta. La iaia va observar com la parella discutia, però quan l’home va alçar la mà, es va posar en mig. Quan va rebre el colp, va caure donant-se un colp al cap al sòl, i es va quedar inconscient. L’altra dona, desesperada, va empényer l’home, però ell era més fort que ella i la va tirar al costat de la seua sogra, on també es va colpejar el cap i la vida va fugir dels seus ulls. L’home les va posar sobre el llit i les va tapar amb una manta, una mica espantat per que havia fet i pel que ocorreria després. Afortunadament per ell, quan la xiqueta va tornar, es va creure que les dos dones estaven dormint i que, més tard, quan la casa es va incendiar, van morir. 

Aquesta va ser la història que va contar a tothom. I com que pensava que la seua filla podria esbrinar la història real si anava molt al cementeri, li ho havia prohibit. 

I no li agradava que el desobeïren.

Va acostar-se a la xiqueta. Pareixia tan menuda, arraulida contra la pedra… Però ja tenia setze anys. Ja era una altra dona que li donava problemes. 

Li va donar un colp amb la mà dreta. El següent va ser amb l’altra mà. I el següent, i el següent… Al final, la xiqueta es va quedar completament inmòbil. 

El pare la va observar durant uns instants, reflexionant. Es va donar la volta. No, no s’arrepentia. 

Estava disposat a eixir del cementeri quan va sentir un soroll a la seua esquena. Es va girar llentament. I es va quedar bocabadat. 

La seua sogra i la seua dona, ajudaven la filla a alçar-se. L’abraçaven i es donaven les mans i el miraven. Eren belles. Els seus rostres, adornats amb una coroneta de flors, com les que feia la iaia, el miraven amb decisió. No hi havia odi. Només determinació. I van arremetre contra ell. 

El matí següent, un aldeà que tornà de les vacances d’estiu, es trobà que el llenyador havia desaparegut. Van cridar a un agutzil, i mentre el buscaven, es van adonar que l’epitafi d’una làpida havia desaparegut. 

En el seu lloc, havien sis mans entrellaçades gravades en la pedra grisa.

Premiat per la fundació Sambori l’any 2022